20N, molt
inútil tot plegat
Cada vegada que
llegeixo o escolto “eleccions 20N” entro en un breu flashforward i vaig
a parar a una freda tarda de novembre. Els falangistes ploren la mort de Franco
i els catalans ens trobem davant de les urnes amb el cor encongit. A les
nostres mans un sobre, EL sobre, el que ha de ser omplert amb la papereta
màgica, o no. Aquí està la qüestió. Després de dies de bombardeig mediàtic
massiu de PSOE, PP i CiU, ens trobem allà al davant i ens venen al cap totes
aquelles preguntes i reflexions internes i eternes: “Per què sóc aquí? Voto o
no voto? I si voto, per què voto? De què serveix? A qui voto? Voto en blanc? De
que servirà el meu vot si ja se sap el guanyador? És inevitable... faci el que
faci, voti o no voti, la dreta tornarà a Espanya. La gent ha acabat molt farta
de les celles d’en Zapatero... s’han extraviat els ideals de tots els partits
d’esquerra i en Mariano hi torna per tercer cop! Argh, diuen que a la tercera
va la vençuda... Merda, i Catalunya continua aquí dins, atrapada en una
monarquia parlamentària on s’escollirà un govern format pels supervivents del
cas Gürtel... sort que tenim un partit de centre-dreta català que ens
salvarà...? Oh, merda. Ohhh merda. Què passarà si CiU arrassa a Catalunya? Què
implica que tinguin poder estatal? S’entendran en Mariano i l’Artur?
S’entendran massa bé? Què passarà amb la crisi? Com quedarà la terra després
d’aquest tornado, després del retorn de la dreta a un país moribund que
trontolla per tots costats...? Quin serà el següent nivell de l’explotat
concepte de democràcia?”
Tantes qüestions
sobre aquest tema t’acaben portant a la impotència: som quasi vuit milions de
persones a Catalunya i és molt difícil posar-nos d’acord. La gran majoria no
simpatitzarem mai amb la dreta, però tampoc tenim molt clar a quin tipus
d’esquerra s’ha de recolzar. De fet, no hi ha ni dreta ni esquerra
amb la que sentir-se identificat. Actualment aquestes paraules serveixen per
indicar cap a quin costat et dirigiràs en un encreuament dubtòs, però no per
representar un ideal. Avui en dia són dos distintius que viuen de l’ahir, ja no
tenen lloc en un govern. Ara la política són persones, interessos i decisions
d’éssers humans que s’asseuen una taula i decideixen a què jugar: un dia toca
el mercat, l’altre els impostos; un eduació, l’altre sanitat. Un dimarts
societat i un dijous territori; diumenge... qui sap. I així passen els mesos,
fins que el president de les celles màgiques es cansa de perdre totes les
partides. Aleshores adelanta les eleccions i se’n va de vacances, com tothom.
Pobret, és una persona més... Ell també haurà passat un agost fent més cas de
l’arribada d’en Cesc al Barça que del seu propi futur. De fet, tampoc té massa
per pensar; ens deixarà en mans d’aquell grup de gent titllats de dreta
i au!, un sou per tota la vida i a viure del cuento!
No val la pena
capficar-s’hi. Surt molt més a compte meditar sobre esdeveniments més immediats
(el citat jugador besant l’escut blaugrana, la desena edició de l’Acústica) que
donar voltes al 20N. Realment, la política és un pal. Tot i axí, en la situació
actual, ignorar-la no significa altra cosa que condemnar-nos. Si decidim no
anar a votar perquè són les “eleccions d’Espanya”, si donem la majoria absoluta
i deixem la decisió en mans d’aquells que ja tenen per segur que celebraran la
victòria, hem begut oli. A nivell estatal analitzem què ha fet en Jose Luís...
però, ay madre, què pot arribar a fer en Mariano si el PP arrassa a dins
i fora de Catalunya? I pensant més en nosaltres, qui coi és l’Artur i què se
suposa que ha fet amb el nostre país des de que va ser escollit com a
President? Si us plau, si algú té la resposta miraculosa que ens faci sentir
orgullosos d’anar a votar el 20 de novembre que ho faci saber.
...I si no trobem
resposta, doncs res. Arribarà el dia, ens quedarem atònits davant del col·legi
electoral i farem realitat el flashforward. Agafarem EL sobre i, després
d’un remolí de preguntes i reflexions internes i eternes, ple o no, el
dipositarem a la urna. Subratllaran el nostre nom i DNI amb un rotulador
fluorescent i sortirem amb cara d’incredulitat, rebufant i acceptant que tot
plegat és molt inútil. El meu consol personal en aquell moment serà el
calendari maia: “Per què preocupar-me, si d’aquí un any s’acaba el món?” I ja
tindré una altra cosa estúpida en la que pensar.
~~~~~~~~
Actualización del 1/12/2011:
Probablemente el día que publiqué el artículo estaba triste y abatida por la inminente victoria del PP. Me disculpo por haber hablado sin antes preguntar, por haber pronosticado lo peor y no haber confiado en los citados jóvenes figuerenses. !La revistilla sigue viva!
El tercer número de revista Sa Tramuntana salió publicado hace un par de días con un breve mensaje de lo más sincero donde los editores se disculpaban por el retraso y anunciaban que a partir de ahora se definía la temporalidad y formato de la publicación: bimensual y digital.
Ojalá así sea.
Aquí la tienen:
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada